Plaça de Tian’anmen, 25 anys

Plaça de Tian’anmen
(Porta de la pau celestial)

“Des del 1978, Deng Xiaobing havia liderat una sèrie de reformes polítiques i econòmiques que comportaven l’establiment gradual d’una economia de mercat i certa liberalització política que distenia el sistema establit per Mao Zedong. Al principi de 1989, aquestes reformes polítiques i econòmiques havien portat dos grups socials cap a la insatisfacció amb el Govern.
El primer grup incloïa estudiants i intel•lectuals, els quals creien que les reformes no eren suficients i que Xina necessitava reformar el seu sistema polític, atès que les reformes econòmiques només afectaven els grangers i als obrers de les fàbriques.”
El govern va respondre amb contundència aquesta manifestació ien ella hi van morir milers de persones.”

Aquesta és la història que hem pogut llegir els qui tenim la sort de viure en països democràtics d’arreu del món.
Ahir es va complir el 25 aniversari.
Encara que les xifres mai les sabrà ningú amb exactitud es conten per milers les morts d’estudiant i de població civil així com de militars.
El control dels mitjans de comunicació de la Xina comunista, no va ajudar a poder fer cap informació fiable.
Som al 2014 i es recorda aquella massacra, simbolitzada per una fotografia que ja ha passat a la història com la de la nena del Wietnam o le del soldat republicà de Kappa a la guerra civil espanyola. L’estudiant plantat davant la filera de tancs ho diu tot: gent pacífica que reivindicaven els seus drets.
Avui la notícia hauria tingut una altra repercussió. Els mass mèdia han estat potenciat per les Xarxes socials i sobrepassen les fronteres i censures de tots els colors polítics.
Un exemple més del què representa la nova revolució de la comunicació que avui ja se l’ha batejat com a digital.
Avui podem comprovar que al poble xinès els han fet un rentat de cervell amb els mitjans de comunicació segrestats pel règim. Sota la consigna de l’oblit i de que s’ha de viure el present, Xina camina cap a una integració econòmica i social en vers occident però la seva història, com la de tants països del món seguirà per sempre més tacada de sang.

 

A Tall de comiat.

Conclusió i síntesi de l’assignatura “ Mitjans de comunicació Digital. Història i actualitat”,

Durant aquest segon semestre del curs 2013-2014 que ara conclou:

S’ha treballat tot l’estudi i desenvolupament de la comunicació en la darrera època del segle XX a partir dels mòduls didàctics de l’assignatura, la supervisió del nostre consultor Santiago Eizaguirre i amb les lectures de grans autors especialistes en el tema.
La Comunicació en el segle XX va evolucionar amb una gran acceleració a partir de l’aparició del cinema, la ràdio i especialment de la Televisió, aquesta última a mitjans de segle, amb un impacte excepcional. La premsa escrita ha seguit la seva tasca al llarg dels temps però ha anat cedint el seu protagonisme als mitjans esmentats.
En la primera part de l’assignatura s’han estudiat els fenòmens comunicatius des de totes les vessants: tecnològic, econòmic i polític. També s’ha donat molta importància a la perspectiva crítica i històrica dels mass media, la seva ètica i la seva influència sociològica.
La comunicació, que se s’ha qualificat com “el quart poder” del món, ha estat analitzada des de diversos fronts
• Des de l’econòmic , amb el motor de la publicitat i les aliances entre grans productors de mitjans com han estat les agències, els servidors digitals, les editorials etc.
• En el camp de la política amb el gran interès del poder per dominar i manipular les informacions segons els lobbis polítics del moment. La intervenció de les castes dominants en la difusió dels esdeveniments siguin del color que siguin. S’ha implantat la política de la Comunicació.
• També els conflictes digitals , especialment en Europa que sempre s’ha nodrit dels avenços dels EUA.
• I finalment el factor que s’ha estudiat és el digital, que en les darreres èpoques del segle XX ha revolucionat de soca a rel el paradigma de la Comunicació, amb l’aparició de les anomenades “Xarxes, Socials”. Serà al inici del nou mil•lenni (Segle XXI) que hom anomenarà com el començament de l’era de la Comunicació digital.
•
Al llarg de l’assignatura, hem participat en un debat entre els companys d’aula, intens i exhaustiu que en línees generals m’ ha ajudat molt a entendre i aprofundir en aquesta tasca apassionant de l’estudi dels Mitjans de Comunicació des de totes les cares d’aquest poliedre d’infinites cares, tant discutit i criticat en els nostre temps.
Se’ns ha proposat l’elaboració d’un bloc personals amb la temàtica de l’assignatura.
El meu l’he intitulat XIP to XIP i ha fet, si no m’erro, 16 entrades i aquesta Conclusió, reflexionant sobre els temes que el consultor ens ha anat proposant a rel de lectures de grans autors com Eco, Boudrillard, Jameson, Chomsky, Lazarfeld, Merton Wol, Adorno i Hokheimer, a més de consultes en altres bibliografies elegides pel meu compte d’arreu de la “ galàxia” de la Comunicació.
Al bloc hi he rebut diversos comentaris molt positius dels meus companys que des d’aquí he d’agrair.
A l’hora de confeccionar aquesta bitàcola, he hagut de lluitar amb els reptes tecnològics d’una nova experiència de bloc. Jo tinc diverses pàgines però totes són de Bloguer , cap amb el sistema WordPress,. En els primers passos vaig haver de lluitar amb els nous mecanismes de publicació i amb l’ajut de companys i amics , sembla que finalment me n’he sortit. Encara que això va ser un handicap a l’hora de tenir temps per entrar més posts, estic satisfet en la mesura de la meva modèstia, del meu treball.

Les meves conclusions

Finalment i a tall de conclusió de tot el semestre. (Això potser sintetitza totes les respostes d’aquest últim informe), he de dir:
Al llarg del temps, especialment en l’era contemporània, la necessitat de la civilització de comunicar-se ha engendrat un paradigma , el dels mass mèdia que en sí mateix és una cèl•lula viva que fa metàstasi en cada segon que passa. És un Work in Progres, com tantes tasques universals. Però en aquest cas d’una acceleració incontrolable.
En el cas de la Comunicació, el seu desenvolupament és tan frenètic que l’avenç d’avui fulmina i deix obsolet allò que ahir era novetat.
Penso que tot el què hem llegit i escrit sobre Comunicació només és vàlid pel que fa als fonaments, antropològics, socials i ètics. Hi ha d’haver evidentment una moral i una filosofia de la Comunicació i per afegitó de la Informació. Però la tecnologia dels mitjans, sobrepassa la capacitat dels comunicadors siguin els mass mèdia, sigui el poble, la societat.
Per això que la majoria d’estudiosos d’aquesta matèria tenen la feina assegurada. Posem en aquest cas la metàfora: que com el peix pescat avui l’endemà ja no es pot menjar.
L’Esclat de l’era digital, en tots els camps, comercials artístics polítics i socials ha entrat en un estat frenètic que pot conduir al caos, si no es té cura.
Avui, per mor de les anomenades “Xarxes socials”, hi ha hagut un daltabaix en el món de la comunicació, incontrolable. Esdeveniments dels últims dies ens ho demostren: La propagació d’una protesta, la convocatòria d’una manifestació, l’esclat d’un conflicte, tot te lloc a partir de la comunicació digital. Les noticies “en directe” han passat a ser “notícies a l’instant”. Mentre escric això hi ha molts milions de “periodistes casolans” a Internet que escampen arreu, informació exhaustiva de tota mena i de conducta moral de tots els colors.
Ha arribat a un punt que al poder, sigui del signe que sigui se li escapa de les mans aquell control que ens descrivia Chomsky o qualsevol dels seus col•legues. No cal dir noms perquè tothom sap a qui em vull referir.
Alerta general i compte amb la derivació que ha pres el rumb de La Comunicació, a partir de l’era digital.
S’hauran d’omplir més biblioteques d’ E-books amb l’estudi d’aquesta nova galàxia, d’aquesta nova “trobada en la Tercera fase”.
Aleshores caldrà editar nous decàlegs d’Economia, Sociologia, Cultura i Ètica dels nous Mitjans de Comunicació.
Ha estat un plaer compartir amb tots els i les col•legues i amb el consultor aquesta apassionant assignatura.
J. Mèlich, juny el 2014

A la vora de Boudrillard

A la vora de Boudrillard “Cultura y simulacro”
Boudrillar, a partir de la metàfora de Borges referent als cartògrafs de l’Imperi que amb l’afany del realisme més autèntic arriben a confeccionar un mapa que ocupa tot el territori, desenvolupa les seves teories de realitat, abstracció, simulació i el fingiment a l’hora d’exposar els fets.
Segons ell en la diatriba de dissimular o simular hi ha dues explicacions ben contrastades encara que la semàntica ens les presenti com com a sinònims complementaris.
Diu:
“Disimular es fingir no tener lo que se tiene.
Simular es fingir tener lo que no se tiene. Lo uno
remite a una presencia, lo otro a una ausencia.” (pag. 8)

En el seu assaig desenvolupa tot un ventall de teories referents a la realitat i irrealitat de l’exposició dels fenòmens que observem i vivim.
En la lluita que tenen els psicòlegs per esbrinar allò vertader i allò fals que és el seu taló d’Aquiles sempre hi ha present la idea Freudiana de la Hiperrealitat, que neix a partir del subconscient i que anul•la la realitat en la seva versió més tradicional.
La simulació pot ser enemiga de la veracitat dels fets o de la realitat de les idees. És el cas de les icones religioses que no són acceptades per l ’Islamisme, per exemple. La imatge de Déu no ha de ser un signe gràfic ni escultòric, perquè les icones desnaturalitzen la pròpia idea de les divinitats i fa que s’individualitzi la fe cap a les icones en particular…
“(…)el aparato visible de los iconos
a la Idea pura e inteligible de Dios? Justamente
es esto lo que atemorizaba a los iconoclastas,
cuya querella milenaria es todavía la
nuestra de hoy.1 Debido en gran parte a que presentían
la todopoderosidad de los simulacros, la
facultad que poseen de borrar a Dios de la conciencia
de los hombres;…) (pag. 11)
A partir de les reflexions que m’ha provocat aquest magnífic capítol, potser separant-me lleument del tema, voldria exposar una opinió paral•lela referent als mitjans de Comunicació que estem estudiant.
La comunicació, especialment pel què fa a la divulgació de les notícies te quelcom de les característiques que Boudrillard aplica aquí a les imatges i a l’interpretació de la realitat.
Hi ha aquella popular anècdota que explica l’evolució de la notícia d’un fet. Concretament, la realitat sense cap additiu és:
“ A un amic meu li va tocar un premi de 100 Euros a la loteria”.
Quan la noticia va arribar al receptor nº 100, al feliç agraciat li havia tocat un milió d’euros un xalet a la Costa Brava i un viatge de la volta al món en creuer.
Aquí hi entren el que Boudrillard en diu els simulacres. A mesura que es transmet l’estímul per la cadena genètica d’una noticia cada comunicador i afegeix quelcom de la seva collita , sigui en forma d’opinió o en forma d’apologia, l’efecte papallona és inevitable.
Recordo que de jovenet jugava amb els meus amics al joc del “telefon” El primer de la rotllana deia una paraula clara a l’orella del següent. Quan el missatge arribava al darrer, el mot resultant no tenia ni una lletra de l’inicial. I aquí la metàfora es posa interessant , per què?
Perquè hi ha molts factors que poden provocar aquest fracàs comunicatiu. La vocalització, l’ intenció de boicotejar la juguesca, el desconeixement de la idea, animadversió, burla, etc. etc.
He posat uns exemples prou elementals però crec que il•lustratius de moltes circumstàncies que mouen els mitjans de comunicació i que hem estudiat al llarg de l’assignatura.
“Cuando lo real ya no es lo que era, la nostalgia
cobra todo su sentido. Pujanza de los mitos
del origen y de los signos de realidad. Pujanza
de la verdad, la objetividad y la autenticidad
segundas. (pag. 15)
“(…)La simulación no corresponde a un territorio,
a una referencia, a una sustancia, sino
que es la generación por los modelos de algo
real sin origen ni realidad: lo hiperreal.(pag.5)”

Què en penses Noa Chomsky?

A rel dels esdeveniments recents , relatius a la intenció del govern espanyol (Fernández Diaz) de instar als servidors de les xarxes socials d’Internet de posar filtres (censurar) els missatges i comunicats dels usuaris, que insulten, amenacen, o mal informen, penso que entrem en una nova era de la comunicació.

Deixant de banda i per descomptat que l’amenaça, l’insult anònim és detestable, aquí vull introduïr una reflexió nova sobre el tema: El control informatiu
Chomsky, als seus 88 anys deu estar satisfet de la llibertat que s’ha assolit per mitjà d’aquests mitjans digitals: Facebook,  e-mail, twitter,, etc. (Especialment aquest últim). I dic satisfet per la gran dificultat que comporta poder controlar-ho.
Ell ens parla del poder de les agències estatals a l’hora de difondre les notícies o a l’hora de crear programes televisius. Aquest quart poder engreixat per Internet, també té el seu taló d’Aquiles. Chomsky hauria de fer un nou estudi sobre el tema de les xarxes socials (Si és que no l’ha fet).
Al poder informatiu i publicitari els ha sortit un gra al cul. Per la via, especialment de Twitter, ens arriben noves i opinions que en molts casos desfan el monopoli de les agències.
Chomsky ataca aquesta dictadura o dictadures de la comunicació que ara es veuen clivellades per la llibertat d’opinar i d’informar sense el seu control. Un exemple flagrant és el cas de l’assassinat de la presidenta de la Diputació de León. A part de les detestables manifestacions d’alguns individus, hi ha informacions paral•leles sobre la personalitat de la víctima, i aquelles paraules del president Rajoy, carregades de tòpics: “Era una gran mujer”, tenen rèpliques que informen que no era tant gran persona.
S’ha aixecat polseguera entre els partits polítics per les declaracions d’alguns dels seus directius que mai s’haurien publicat en un diari o en un noticiari radiotelevisiu i sí en canvi han sortit a Internet (Twitter) i han provocat, fins i tot destitucions d’alts càrrecs.
Quan llegim en Chomsky desenvolupant el seu anàlisi dels mitjans de comunicació i el seu poder, avui hi hem d’afegir nous paradigmes que proliferen en el temps, com ja hem dit: les xarxes socials. En elles hi intervenen també individus del poder i de la política, gent coneguda que, donades les llibertats que aquests mitjans els proporcionen, aprofiten i escriuen i donen opinions que en mitjans “comercials” i públics no exposarien.

(…) Los medios de comunicación de masas están inmersos en una
relación simbiótica con las fuentes de información poderosas, tanto
por necesidad económica como por reciprocidad de intereses. Estos
medios necesitan un flujo constante y fiable de materia prima informativa.
Deben satisfacer una demanda diaria de noticias, así como
unos horarios apremiantes para la emisión de éstas. No se pueden
permitir tener periodistas y cámaras en todos los lugares en los que
pueden surgir historias importantes.(…)

(Chomsky. Los guardianes de la libertat. Pag. 50)

Avui amb els nous servidors de la Xarxa, sí que és possible una informació més instantània i moltes vegades inèdita. Hi ha algunes notícies que surten a la xarxa abans que als mitjans habituals.
Ha nascut una nova “agència”. Jo en dic l’Agencia global, que és amateur, però que és poderosa i està canviant moltes normatives que aviat restaran obsoletes, dins del paradigma de la Comunicació.
Això ho reforça el fet que totes les emissores de ràdio i televisió insereixen en els faldons dels seus programes, Twitter o Facebook o missatges pel mòbil. Fins i tot, les cartes al director de molts diaris estan escrites via e-mail.
En un progama de la televisió un expert en comunicació per Internet, va declarar (cito de memòria): que “l’estabilitat és molt difícil”, responent a la qüestió del control de les xarxes. No es pot aplicar, de moment cap normativa de control. S’han d’esperar esdeveniment i actuar sobre la marxa.
M’agradaria saber el pensament de Chomsky, referent a aquesta nova revolució.
Chomsky, que en penses?
* Noam Chomsky. (Florida EUA, 1928)

A rel d’Adorno

Cultura de masses

En el següent paràgraf del capítol  de Theodor Adorno (1903-1969) del llibre La dialèctica de la Il·lustració, redactada amb Max Horkheimer, hi ha una síntesi de la seva teoria de la cultura de masses,  i d’allò que ell anomena la  “Industria cultural”

“…Hoy, la industria cultural ha heredado la función civilizadora de la democracia de las fronteras y de los empresarios, cuya sensibilidad para las diferencias de orden espiritual no fue nunca excesivamente desarrollada. Todos son libres para bailar y divertirse, de la misma manera que son libres, desde la neutralización histórica de la religión, para entrar en una de las innumerables sectas existentes. Pero la libertad en la elección de la ideología, que refleja siempre la coacción económica, se revela en todos los sectores como la libertad para siempre lo mismo. La forma en que una muchacha acepta y cursa el compromiso obligatorio, el tono de la voz en el teléfono y en la situación más familiar, la elección de las palabras en la conversación, la entera vida íntima, ordenada según los conceptos del psicoanálisis vulgarizado, revela el intento de convertirse en el aparato adaptado al éxito, conformado, hasta en los movimientos instintivos, al modelo que ofrece la industria cultural”…

A l’hora de llegir als autors que han dedicat els seus assajos a temes com el dels mitjans de comunicació, hem de tenir en compte allò de “permanent” que contenen. Dit amb més propietat : aquelles teories que es perpetuaran en el temps i restaran sempre amb plena vigència, allò que en filosofia se sol anomenar “els Universals” T. Adorno va morir l’any que vam poder veure la primera petjada de l’home en la Lluna (1969) , en directe, per televisió. Un fet que avui també seria transcendent, no cal dir-ho, però quotidià pel què fa als mitjans de comunicació.

En el llibrereferit, els autors ens parlenconcretament de la premsa, la ràdio i el cinema, com a eines de la “Industria Cultural” d’aquells anys. Encara no havienassaborit el fenomencomunicatiudesprès del Big bang d’Internet: La comunicació digital, l’esclat de les xarxes anomenades “socials” amb els seus aparells corresponents.

Per tant, aquest control que ells exposen dels mitjans d’aquell temps no és el mateix d’avui, encara que el fons social sigui semblant i en part la seva teoria sigui aplicable avui en dia. Però aquella “Democràcia” comunicativa imposada des del poder, no és la mateixa en els nostres dies. En un altre lloc d’aquest bloc ja he escrit que molta  part de la comunicació, al poder se li envà de les mans  i, com tots sabem, gent que era anònima han fet trontollar les bases de moltes institucions: Governs, CIA, OTAN, Arxius Secrets, accès a  línies telefòniques, et. que fins aleshores eren inexpugnables. Com diria la meva avia-padrina “El món està capgirat”, especialment el de la Comunicació.

Trobo interessant aquest article que he descobert remenant per Internet.

LA CRÍTICA DE ADORNO A LA CULTURA DE MASAS  

Article de

MATEU CABOT    http://www.constelaciones-rtc.net/03/03_07.pdf

 

 

Noves eines

Les noves eines

Quan era molt jove, el meu amic Fernando Perez de Rozas (de la nissaga grafico-periodista de La Vanguardia) em va portar a la seu de l’agència EFE de Barcelona, que ell dirigia. Vaig al·lucinar com un infant en un parc d’atraccions quan entràrem a la sala de teletips i  tele-foto.

Unes màquines penjades de la paret a un metre i mig d’altura, anaven vomitant galerades de paper imprès com  si fossin rotllos de  paper higiènic que s’anava caragolant dins d’unes caixes. Un senyor amb un “guardapolvos” gris es passejava per la sala i triava fragments de paper que tallava amb tisores i els posava en una carpeta. Desapareixia i tornava a fer el recorregut. Això, segons el meu amic, es feia amb torns de 24 h.

L’agència de Noticies EFE tenia la seva xarxa de repartidors que portaven les notícies escollides a les redaccions dels diaris i a les emissores de ràdio o televisió.

Recordo que vam mirar a l’atzar un dels tafetans que sortien de la màquina. Hi havia un autobús que havia caigut a la badia de Hong Kong i la foto que es referia a la notícia. Aquesta informació va anar a la paperera, perquè a Barcelona no interessava gaire la tribulació d’un autobús de l’altra part del món.

Internet va acabar amb totes aquestes eines. Ara, jo, des del meu estudi puc rebre instantàniament la  tragèdia d’un vaixell o d’una avió filipí que ha caigut al mar . I uns reporters filmen per a mi les tropes russes a Ucraïna i el terratrèmol de Xile.

El món de la comunicació ha pujat com un soufflé que ens surt del motlle i que difícilment podem controlar. Malgrat que parlem de la manipulació dels mass mèdia, la llibertat que proporciona l’era digital sempre té una escletxa per on aflorar.

Des de casa meva puc “elaborar” noticies que poden transcendir per tot el món. Internet és una metàstasi incontrolable. Hi ha exemples de gent molt jove o no tant que han revolucionat la xarxa sense impediments immediats. Han hakejat arxius, han penetrat en converses íntimes, han difòs documents secrets, d’ordinadors, en aparença inaccessibles…

Quan el pastís s’ha descobert ha estat difícil frenar el “tsunami”. Cal dir noms?

I, entrant en un altre aspecte de l’era informàtica, de la comunicació digital, aquest fenomen ha generat tota una ciència, un paradigma que necessita una enciclopèdia per a la nomenclatura de totes les seves eines. Vocabulari que creix inexorablement cada dia degut als descobriments i les creacions que tenen  lloc vertiginosament. I s’han de batejar les noves eines.

Per acabar, aquí us “penjo” un enllaç que es pot consultar , per Internet, naturalment. Una nova enciclopèdia  de la comunicació digital.

http://www.dixxinet.com/

 

 

 

Deshumanització

Deshumanització del periodisme A rel de la mort de Gabriel Garcia Márquez, he remenat una mica per Internet. No cal dir que hi ha tantes entrades que podríem estar mesos, per no dir anys llegint pàgines referents al gran autor. Però he deixat la literatura (narrativa de banda) per cercar quelcom que es referís a la seva vessant de periodista (principalment opinador) i he trobat aquest discurs : Elmejor oficio del mundo [Discurso ante la 52ª Asamblea de la Sociedad Interamericana de Prensa -Texto completo.] Gabriel García Márquez que podreu llegir complert en aquest linck: http://www.ciudadseva.com/textos/otros/el_mejor_oficio_del_mundo.htm Ens parta del periodisme, tal i com ell l’ha viscut des de la seva joventut. Parla de 50 anys enrere i descriu els periòdics clàssics, amb el seus periodistes més vocacionals que titulats , amb les seves seccions i els seus organigrames: (…)La creación posterior de las escuelas de periodismo fue una reacción escolástica contra el hecho cumplido de que el oficio carecía de respaldo académico. Ahora ya no son sólo para la prensa escrita sino para todos los medios inventados y por inventar. Pero en su expansión se llevaron de calle hasta el nombre humilde que tuvo el oficio desde sus orígenes en el siglo XV, y ahora no se llama periodismo sino Ciencias de la Comunicación o Comunicación Social. El resultado, en general, no es alentador. Los muchachos que salen ilusionados de las academias, con la vida por delante, parecen desvinculados de la realidad y de sus problemas vitales, y prima un afán de protagonismo sobre la vocación y las aptitudes congénitas. Y en especial sobre las dos condiciones más importantes: la creatividad y la práctica (…).Las salas de redacción son laboratorios asépticos para navegantes solitarios, donde parece más fácil comunicarse con los fenómenos siderales que con el corazón de los lectores. La deshumanización es galopante(…) Seguidament fa referència a la deshumanització de l’ofici, degut a les tecnologies que provoquen la manca de contacte (de presència) entre els professionals de la comunicació periodistes, corresponsals articulistes, amb les redaccions. Ell culpa com un dels enemics d’aquesta deshumanització a la gravadora, al servei de la ràdio i la Tv. Potser pel temps en que va tenir lloc la conferència encara no s’havien desenvolupat Internet i les xarxes socials. Jo diria que la informàtica s’ha engolit el fet periodista que en la majoria dels casos passa per la comunicació d’un simple e-mail. Personalment jo puc apuntar la meva experiència: Escric periòdicament un breu article (Una columna en un periòdic de la Comarca el 3 de vuit) i tots els meus lliuraments els faig per Internet, via e-mail. Només he conegut personalment la direcció i redacció del periòdic per alguns àpats que hem celebrat puntualment. Aconsello la lectura de Garcia Márquez, com a lliçó i també d’homenatge de reconeixement, pòstums. Gràcies a Gabo per la felicitat que m’ha provocat en moments molt importants de la meva vida.

Opinió pública

A l’hora de parlar de Comunicació estem sotmesos a un allau de conceptes, frases fetes, definicions, que sovint , de tant esmentar-les les arraconem i les donem per bones, en un acord tàcit entre la massa.
Parlem d’un concepte important L’ “Opinió Pública”
Hi ha un capítol que apareix en els mòduls de l’assignatura Mitjans de comunicació digital. Història i actualitat. Humanitats, UOC (La recerca comunicativa) que en el seu apartat 3.3 sobre Habermas i el que ell anomena “espai públic”.
Hi llegim que “Una de les característiques d’aquest àmbit de recerca és la dificultat d’establir un consens sobre la mateixa definició d’opinió pública”. Fins i tot es discuteix si podem considerar una definició clara i concisa, perquè hi ha sociòlegs que qüestionen , fins i tot la seva existència.
Si per públic considerem també un dels seus sinònims “general” ens trobem que de fet Opinió pública ens proposa el dubte de la seva “generalitat” o com també podríem dir la seva objectivitat.
Jürgen Habermas un dels membres més destacats de l’Escola de Frankfurt (de la seva segona generació) va introduir un concepte que ell anomena l’esfera pública (La transformació estructural de l’esfera pública , 1962).
És d’aquí d’aquesta esfera d’on sorgeix el concepte d’opinió pública. Va ser a Anglaterra d’on van sorgir els grups d’opinió que amb les eines tecnològiques que anaven apareixent (ràdio, TV, Internet) van descobrir que entraven en un marc de més difusió i llibertat a l’hora dels debats, perquè aquests es van popularitzar entre les diverses classes de la societat, deixant de ser un privilegi de les capes elitistes de la cultura. És quan apareixen uns mètodes de funcionament que donen veu a la massa i es poden escoltar veus que prediquen drets bàsics de la societat: Llibertat d’opinió, de premsa, de reunió i d’associació.
Aquesta esfera pública va esdevenir un camp que va derivar cap a un àmbit d’informació, plural, raonada que es va consolidar cap a una comunicació oberta a tothom. file:///D:/Users/Josep/Downloads/2_6-Teorias_de_la_Opinion_Publica(2).pdf
Sabem que aquesta evolució de la comunicació amb la introducció de l’opinió pública ha tingut la seva existència efímera. Però el gen d’aquest concepte , l’opinió general ha germinat en el concepte de racionalitat comunicativa que Habermas va introduïr més endavant.
Opinio pública, aquest segell que tantes vegades s’anomena molt a la lleugera, és un concepte vigent encara que la seva definició no sigui la mateixa al llarg del temps.
Per acabar apuntaré unes quantes definicions d’aquest concepte tant popular.
• Gran Enciclopèdia catalana:

Estat de consciènciaun fet-estímul determinat.

“Té, a més, un significat instrumental dins la mecànica espontània que regula la relació entre el poble i les mesures del govern. En aquest segon sentit l’ opinió pública s’interpreta com l’estat de consciència col•lectiva de la comunitat en una doble fase: com una opinió pública donada en el moment que és consultada i com una força política que serà utilitzada segons que aquest estat col•lectiu vagi en una direcció o en una altra… “

• Wiquipèdia:

• L’opinió pública és el conjunt de creences, discursos i percepcions del poble d’un indret determinat sobre un assumpte.
Es pot conèixer a través del sufragi (ja que els ciutadans en democràcia votaran el partit que millor reflecteixi la seva opinió), de tècniques de recollida de dades (com l’enquesta , l’entrevista o els manifests) o a través de les manifestacions, siguin o no espontànies. Si l’opinió pública es modifica en Estats amb sobirania popular, pot canviar el règim de govern, per això la premsa i la propaganda miren d’influir-hi.

• Per Habermas:

“ La voz de la sociedad civil que se gesta en el espacio público.
– Es producto del sistema circulatorio de la sociedad civil.
– Debido a que se gesta en la esfera pública, la opinión pública es la única fuente legítima de la ley.
– La ley de la opinión pública es la voz de la razón y el punto crucial son los méritos de los argumentos, no la identidad de quienes argumentan.
– La opinión pública es el vínculo entre la sociedad democrática y la instancia parlamentaria.
– Sin la opinión pública la democracia moderna carece de sustento.”

Altres autors
file:///D:/Users/Josep/Downloads/2_6-Teorias_de_la_Opinion_Publica(2).pdf

La ràdio

La meva guerra dels móns.

A rel del tema proposat en la PAC 3 de l’assignatura “Mitjans de comunicació, història i actualitat”, seguidament us faig arribar la meva experiència personal sobre aquest tema.

La força dels mitjans

A meitats de la dècada els anys 80 del segle passat, se’m va proposar la producció d’un programa de ràdio. Eren temps de transició i s’anava revifant el peròdisme crític, en aquest cas en la radio local del meu poble , Calafell.  Tasca molt difícil perquè en un municipi de aprox. 10.000 habitants tothom es coneix i l’autocensura ha de ser molt més primmirada.

Calafell ràdio, els dimecres a les 21 h.

El programa el vam anomenar “l’Hora dels grills”. Durava 2 hores i el seu guió era més o menys aquest:

·         Una hora de crítica d’actualitat. Aquest apartat ens va portar moltes complicacions perquè les crítiques eren càustiques, incisives i satíriques en vers les altes institucions del poble: Ajuntament Església, Forces de seguretat, et.

·         Un interludi musical, amb referències al tema principal que tractàvem. Uns quants acudits de collita pròpia o emprats.

·         Una secció de consultes, amb fil directe, que vam titular “Piqui rasqui”

·         I finalment una entrevista. Era la xerrada amb personatges especials , el que avui anomenem “frickis” fora dels cànons tradicionals de les entrevistes a càrrecs o persones “importants”.

El programa el portàvem dos “grills”, “El grill xic, un company, Amadeu Colet, que fa poc ens va deixar i el “Pitu grill”, el meu pseudònim durant molts anys. Va ser durant dos anys un espai d’èxit en l’àmbit local i comarcal (Baix Penedès).

El programa motiu d’aquesta crònica , crec que va ser un dels més reeixits de tota la sèrie. Avui encara el recorden els veïns.

Vaig descobrir, per casualitat un carter , el Genís, que va entrar nou a Correus i iniciar una relació cordial per la seva afició als fenòmens paranormals, i de ciència ficció, especialment al tema dels OVNIS. Era u quijot dels estudis extraterrestres. Els seus “llibres de cavalleries” l’havien trastocat fins l’obsessió. Cada dia em mostrava estudis, llibres revistes , imatges sobre el tema OVNI.

Sobtadament, em va venir la idea de portar-lo a la ràdio.

I així va ser. Per al Genís aquella, i les posteriors van ser les seves nits de glòria. La xerrada amena i apassionant que vam compartir , amb les seves explicacions canòniques de contactes amb naus extraterrestres, amb el repertori tradicional  en què es presentava com un esser que d’infant ve esser abduït pels tripulants d’un plat volador i li havia estat inoculat un xip al clatell que el comunicava amb ells va ser un espectacle que jo mai havia imaginat.

Entre els grans projectes que tenia , n’hi havia un que ens va entusiasmar. Ens va dir que per a la propera setmana, ell i la seva colla d’OVNI-ferits, tenien una cita amb un escamot de naus que es deixarien veure damunt de la Pedrera del Rión (Actualment, partida per l’Autopista Pau Casals). Un espai abandonat d’on s’havia extret pedra per a construir la Sagrada Família. I que per aquest motiu era un lloc sagrat per als habitants d’altres galàxies, que ell emparentava amb la mare de Déu. (Montserrat, com se sap,és un centre de localització d’OVNIS).

Va saltar immediatament la proposta de retransmetre en directe aquesta trobada, tant excepcional, i vam citar des del programa a tots els veïns que volguessin participar-hi.

Diuen que moltes vegades la realitat supera la ficció. Aquest dia en vaig tenir una bona mostra…Era una nit de lluna plena, el cel minat d’estels. Feia fresqueta. Hi va haver un allau de cotxes als voltants de la pedrera, aparcats al llarg de la carretera i per dins del bosc, que va desbordar les nostres previsions, fins i tot un trempat hi va muntar un “xiringuito” de begudes. Hi havia gent de tota mena:

·         Els addictes a la ciència ficció que envoltaven al Genís com a un Messies.

·         Els que creient en extraterrestres.

·         I els agnòstics curiosos que en farien un xou burlesc de l’esdeveniment.

El Genís va dirigir la litúrgia. A aquelles que van voler ens va fer agafar les mans en cercle. En vam haver de fer diversos de concèntrics degut a la multitud.

Seguidament ens va convidar a tancar els ulls i meditar. Després ens els va fer obrir.

El cel estava estrella, i al contemplar-lo, et feia trontollar la consciència, perquè sembla que hi havia una dansa celeste cada cop més vertiginosa. Vaig veure gent realment abduïda com si es preparés per a un miracle.

El cel damunt d’aquell indret és una pista de vols contínua dels avions que van o venen del Prat. Les llumetes dels aparells feien pensar en l’arribada dels nostres veïns del cosmos. Hi va haver moments que es concentraven 4 o 5 llums en el cel…

Finalment, tot va acabar com el rosari de l’aurora: Els seguidors i companys del Genís, es van emprenyar per les burles dels escèptics i es va muntar una disbauxa, que no va ser més violenta perquè la policia (Que també cercava OVNIS) els va dissuadir.

No és res més que una anècdota. Però us diré que jo hi va haver moments que em vaig espantar. I em va venir al cap el trasbals de l’Orson Wels en la Guerra dels móns.

Era una modesta emissora d’un poble modest, però va mobilitzar una comarca. Què passaria si això es produís en una emissora més  important?

Els mitjans de comunicació en segons quines mans poden exercir un poder de conseqüències incalculables.

Gràcies per l’atenció.

 

El poder dels mitjans

És evident que qualsevol autocràcia el primer que fa des del poder és controlar els mitjans de comunicació. La TV és ara per ara el més massiu, pel fet que arriba a tothom sense moltes dificultats tècniques, seguidament ve la ràdio i les xarxes socials així com la premsa escrita.

La TV és l’eina que monopolitzen la majoria de governs, més o menys democràtics.

Aquest matí he escoltat a la Sílvia Còpulo en una excel·lent introducció del seu programa “El Suplement” de Catalunya ràdio. Denunciava l’acció del govern pro rus de Crimea, que ha tallat i “hackejat” tots els mitjans de comunicació. A la TV només es poden veure notícies manipulades pro Rússia i telenovel·les.

Després de les armes, l’eina més poderosa són els mitjans de comunicació, especialment la TV.